Molt Il·lustres i Honorables Autoritats,

Senyores i Senyors,

Bon dia,

Avui, aquesta nova sala dels passos perduts, que pot donar una sensació de fredor però que avui s’omple de caliu amb tots els que ens heu volgut acompanyar en aquest homenatge a les dones andorranes que van tenir el coratge, la valentia, la tenacitat i l’habilitat de lluitar per aconseguir els seus drets polítics. Moltes gràcies a totes les dones i a les seves famílies per atendre la nostra invitació.

Agraïments previs

Voldria agrair també al senyor síndic que des del primer moment em proposés commemorar aquesta data que ha comptat amb la col·laboració de totes les conselleres generals.

Aniversari

Com molt bé sap tothom, hem convocat l’homenatge en aquesta data perquè tal dia com avui fa 40 anys que a Andorra les dones van votar per primera vegada a les eleccions generals i comunals. Fou el 14 de desembre de 1971.

Això, que ara, el 2011, ens sembla lògic i inqüestionable va ser gràcies a l’empenta de les dones andorranes que van lluitar contra la posició d’inferiorat jurídica en què es trobaven respecte als homes.

Animades per la infatigable Sra. Joaquima Calvó, que avui ens acompanya, juntament amb totes vostès, dones andorranes de totes les parròquies es van organitzar i van ser capaces de superar totes les dificultats per iniciar un projecte per a la igualtat de drets que va durar des del 1967 fins al 1973, en resum, 6 anys.

La sol·licitud dels drets polítics de la dona es va presentar en una data tan significativa en el canvi de mentalitats del segle xx com el cèlebre maig de 1968. Fins gairebé dos anys més tard, el 1970, el decret dels delegats permanents no els va atorgar el dret a vot i ja el 1973, un nou decret els va atorgar l’elegibilitat, és a dir, els drets polítics en igualtat que els homes.

Explicat així, de pressa, sembla que tot sigues molt fàcil. Hem après, però, que les dificultats del procés no van ser poques.

No tothom pensava de la mateixa manera. A les cases, als comuns i al Consell General va haver-hi debat sobre la demanda, que amb lentitud però de forma imparable, va transformar les actituds reticents de superprotecció de la dona, en posicions més obertes fins a fer prosperar una petició que era de justícia.

No s’entenia que les dones volguessin sortir del seu rol domèstic on quedaven informades, podien parlar i eren consultades en tot. Alguns creient que no tenien la preparació per dedicar-se a la política.

Malgrat aquestes idees conservadores, i m’ho comentava una de les signatàries, ens els anys 60 els negocis els dirigien amb molta freqüència les dones, els homes eren absents perquè es dedicaven a les activitats del camp, a la ramaderia, etc. Les dones també havien exercit, i molt bé, com a caps de casa.

Un consell en igualtat

Si la democràcia andorrana ha avançat, si avui ens trobem davant un hemicicle que està ocupat per 14 conselleres generals i per 14 consellers generals, si hem aconseguit la paritat perfecta, quasi sense adonar-nos-en, com si fos tan normal, és efectivament gràcies a la iniciativa d’un grup de dones andorranes.

Com va dir la consellera general Sra. Rosa Gili, hem de qualificar la seva actuació com la primera iniciativa legislativa popular. Una petició per demanar els seus drets, sense violències ni estridències, però eficaçment, amb adhesius i propaganda, tot imposant la lògica i el sentit comú en front de tabús ancestrals.

Parlen les dones i record a les absents

El 1967, set dones, una de cada parròquia van demanar l’autorització per recollir signatures. El 1968, unes 380 dones van signar els plecs de la sol·licitud presentada per:

- Canillo, la Sra. Concepció Naudi més coneguda com madame PLA

- Encamp, la Sra. Angelina Mas

- Ordino, la Sra. Bonaventura Coma

- La Massana, la Sra. Maria Molné

- Andorra la Vella, la Sra. Joaquima Calvó [ i deixin-me esmentar també d’aquesta parròquia la Sra. Elidà Amigó, que no ens ha pogut acompanyar]

- Sant Julià de Lòria, la Sra. de Martí, mentre que el 1967 l’havia presentat la Sra. Montserrat Jordana

- Escaldes Engordany, la Sra. Cerdà, Mme. Pi, tot i que la primera súplica, del 1967, la va signar la Sra. Carmen Noguer

No totes aquelles dones valentes ens poden acompanyar avui, però figuren aquí, amb nosaltres a través de les seves firmes i volem recordar-les en aquest moment.

He demanat a la Sra. Angelina Mas i a la Sra. Joaquima Calvó que, en representació del moviment de les dones, ens parlin en aquest acte per fer sentir, les seves veus en seu parlamentària. Ho farà la Sra. Mas.

Sra. Mas, per favor.

......

Moltes gràcies Sra. Mas per les seves paraules

Uns drets escapçats

Permetin que reprengui la paraula per destacar una altra vegada que tot i que les dones havien demanat l’exercici dels drets polítics, els comuns, el Consell General i els delegats permanents van entendre que s’havia d’anar poc a poc. Segurament els que necessitaven temps per assimilar-ho eren les institucions i així va ser que van separar el dret de vot del dret a presentar-se com a candidates elegibles. Les dones van haver de reclamar per segona vegada els seus drets a ser elegides, però aquest cop, no va ser necessari presentar una segona suplica, ja què el mateix Consell general amb la moció presentada pels senyors Oscar Ribas Reig i Jaume Bartomeu Canturri, va prendre un acord perquè les dones andorranes fossin elegibles.

A les eleccions de 1973, les llistes comunals ja comptaven amb candidates. Lentament, també, les dones han anat fent-se presents en les responsabilitats polítiques, als comuns, al Consell General i també al Govern, que en els anys 70 encara no existia.

Vull remarcar que sense la iniciativa d’aquestes dones en el seu llarg procés, que va durar més d’una legislatura- per obtenir el dret a vot, la democràcia andorrana hagués arrossegat un dèficit que en algun moment s’hauria d’haver resolt.

La conquesta inacabada

Gràcies a aquella iniciativa, avui ha estat possible que Andorra figuri, com deia abans, com l’únic país amb el mateix nombre de conselleres que de consellers, amb la particularitat que no ha estat necessari imposar ni quotes ni lleis.

Ara bé, si la legislació no estableix diferències entre homes i dones i reconeix que tothom és igual, la pràctica diària ens mostra que les dones continuem convivint amb estereotips anacrònics. Hi ha conceptes que es filtren en la nostra vida professional, i massa sovint en la vida política.

La igualtat de drets és un fet jurídic, però les pressions a la societat, les situacions dels àmbits familiars, la permanència d’algunes actituds paternalistes i el pes de tradicions dificulten que estiguin plenament assumits.

La sala dels passos perduts, avui es plena de records del que es va viure durant el procés. Darrera meu, tenim totes les signatures de les dones que van signar la suplica. També hem reproduït la suplica presentada i un document que es va redactar per una roda de premsa celebrada per fer veure el retard que el Consell General portava en aquest tema, volem agrair a la família Batlle- Jordana de Sant Julià per haver-nos aportat aquest document.

També hem volgut reproduït algunes de les frases i expressions que hem extret dels documents, que poden sobtar avui en dia però que expressen molt bé les inquietuds que es van viure durant el procés.

Per recordar el 1971, s’han reunit per primera vegada les 7 urnes històriques de 7 parròquies (Tot i no existir com a tal, Escaldes-Engordany gaudia d’una autonomia administrativa abans de 1978). Vull agrair els comuns el préstec d’aquestes urnes, simbòliques de la voluntat expressada a les votacions, i també voldria agrair l’excel·lent col·laboració dels Consellers i tècnics de social.

Com a record els hem preparat un recull amb documents de l’Arxiu del Consell General i els retalls de premsa de l’època, que no era comparable amb la d’ara, però hi trobaran articles de La Vanguardia, de l’ABC, de La Mañana de Lleida, del Midi Libre, de l’Indépendent i d’altres mitjans.

Aquell esdeveniment va aconseguir, algó que avui en dia es més complicat i es que els mitjans estrangers es fessin ressò d’un esdeveniment ocorregut a Andorra i a més a més d’una noticia positiva.

Rellegint la premsa de l’època, em va cridar especial atenció, una entrevista a la senyora Concepció Naudi, madamme PLA de Canillo que l’endemà de les eleccions compliria anys. Li demanaven que significava per a ella entrar a formar part del cos electoral de les valls d’Andorra.

I respongué: que una gran il·lusió, però, sobretot perquè ha treballat per uns veniders, per ella no, per les noves generacions.

Li demanaren també si els joves i el poble l’havien remerciat per tots els esforços conseguits?

I respongué que no, que ningú les havia donat les gràcies però que estava molt satisfeta que els venidors poguessin lluir del que elles no havien pogut lluir!

Potser en aquell moment no es pensava en la importància que tenia aquell primer pas, el dret a votar.

Ara en tenim plena consciència de la seva feina i per això en nom de les conselleres, així com dels consellers generals, d’aquesta i de les passades legislatures, sí que els volem donar les gràcies de cor per tot aquell camí que van obrir, no solament a les dones, sinó a la societat andorrana.